Geologia de Venus

La geologia de Venus ofereix característiques superficials impressionants, que contrasten tant per la seva bellesa com per la seva raresa (figura 1). La major part del que sabem, actualment, sobre la seva superfície prové d'observacions de radar -principalment- mitjançant les imatges enviades per la sonda Magallanes (Magellan) des del 16 d'agost del 1990 fins a finalitzar la seva cobertura fotogràfica en el tercer cicle de mapatge, el dia 14 de setembre del 1992, quan la nau va tenir algunes anomalies. En total, es mapà el 98% de la superfície venusiana, del qual el 22% correspon a imatges estèreos.

La superfície de Venus, coberta per una densa atmosfera (figura 2), presenta clara evidència d'una activitat volcànica molt activa en el passat: volcans en escut i volcans composts com els que es troben a la Terra.

No obstant això, a diferència de la Lluna, Mart o Mercuri, que han sofert un intens període de craterització, Venus té una baixa densitat de cràters d'impacte, però sí que en presenta alguns d'una grandària mitjana a una de gran, i això s'explica per la densa atmosfera del planeta, que n'ha desintegrat els meteorits de menor envergadura.

Altres de les característiques extraordinàries del planeta són allò que, per la seva aparença es diuen coronae (en llatí, «corones») i altres figures conegudes com a aracnoides per la seva semblança als aràcnids. També s'hi troben llargs rius de lava, evidència d'erosió eòlica i d'un tectonisme important que, en el seu conjunt, fan de la superfície de Venus una de les més complexes (figura 3).

Malgrat que Venus és el planeta més proper a la Terra -uns 40 milions de quilòmetres en conjunció inferior- i té una gran similitud amb la Terra, tota semblança hi és externa: cap sonda no ha pogut sobreviure més d'unes quantes hores sobre la seva superfície a causa que la pressió atmosfèrica n'és unes 90 vegades la de la Terra, a més, la temperatura ronda els 450 °C, la qual és, en gran manera, ocasionada per l'efecte d'hivernacle (figura 4), proveït per una atmosfera constituïda, principalment, de diòxid de carboni (96,5%).

Les observacions de sondes espacials i les realitzades des de la Terra amb telescopis mostren que el patró en forma de I que generen els núvols es deu al fet que les capes superiors es desplacen al voltant del planeta una vegada cada 4 dies, la qual cosa suggereix la presència de vents de fins a 500 km/h, per la qual cosa es creu que és un important factor en la modificació del terreny.